PASQUAL GOMES

"DIÀLEG ENTRE MATÈRIES"

EN COL.LABORACIÓ AMB EDUARD IBÁÑEZ

CENTRE MUNICIPAL D'EXPOSICIONS

Pça. de Sant Joan 6. Elx
De l'11 de maig al 30 de juliol de 2012

TEXT CATÀLEG

Ut pictura, photographia..

Sempre m'han atret, de manera molt especial, els jocs interdisciplinaris, potenciats per la trobada –fortuïta o buscada- entre les arts. I és curiós que, inicialment, aquell interès tinguera molt de transgressor, donats els principis estètics imperants, a favor dels respectius purismes –tan summament moderns- que precisament postulaven la cerca sistemàtica de “l'especificitat fílmica”, de “l'especificitat pictòrica” o de “l'especificitat fotogràfica” –diguem-ne-, per cenyir-nos a certes variants disponibles. Encara que, no obstant això, prompte -amb l'arribada dels primers aires postmoderns-- es convertíra ja en habitual aquella secreta transgressió cercada abans, atès que, amb l'oportuna justificació de la teoria del camp expandit, es generalitzaren molt fàcilment les contaminacions, les aspiracions híbrides o les dissolucions de fronteres, incapaces ja de mantenir les puritats de l'especificitat, en cap dels dominis artístics.

Per això s’eclipsaren determinades autonomies estètiques, dependents, a ultrança, dels principis diferenciadors, i es fomentaren, per contra, els diàlegs propis de la interdisciplinarietat i del mestissatge, lluny ja de la puresa de sang exigida a cada domini artístic, a cada gènere, a cada estil, a cada tendència, en els darrers marges de la fugissera modernitat, que, davant de la nostra sorpresa, es replegava a ulls veients.

Fou així com fins a la mateixa noció de “poètica”, garant sempre de preteses singularitats i de regularitzacions pròpies, va acabar acollint al seu si –per a donar-los millor cabuda o legitimar-los-- llenguatges híbrids i experiències tan plurals com imprevisibles.

Ja no ens sorprèn res de tot això, encara que també la postmodernitat es vaja ocultant darrere de l'horitzó, amb l'arribada d'altres vents, sense nom propi encara. Però mai, per cert, les coses seran igual que abans d'ahir. Ens trobem a gust amb les contaminacions i les sorpreses, amb les diferències heterogènies i fins i tot amb els resultats propis de la vida artística avesada a les fronteres.

Precisament, avui, ens desplaçarem cap a un terreny de ningú, encara deshabitat i per colonitzar. Els llatins, en els seus treballs cartogràfics, quan es topaven amb espais buits, sense habitants, ni límits, solien inscriure en els seus pergamins aquella inoblidable i significativa frase: “Hic sunt leones”.

Ací estem, doncs, en aquest no man’s land, conformat entre els dominis de la fotografia i de la pintura. Però no per a exercitar-nos, sense més, per exemple, en la pràctica de l'escarida sobrepintura, ja ben sotmesa a experimentacions múltiples, sobre base fotogràfica. Ni tampoc, a l’inrevés, passejant l'objectiu fotogràfic sobre els espais pictòrics, temptats d'enfonsar el bisturí de l'agudesa del zoom visual al desplegament de les morfologies pròpies de la superfície pictòrica, nascudes, al seu torn, de les estratègies de la representació, a més convertibles sempre en alts valors plàstics.

No. No és això al que aspirem. En realitat, volem anar i arribar molt més enllà, en aquests jocs entre formes i matèries, entre textures i signes, entre estratègies i mètodes de treball. La pintura i la fotografia, de la mà respectiva dels investigadors en el context artístic Pasqual Gomes i Eduard Ibañez, ja han pactat, en aquest cas, les claus de les seues respectives actuacions, els jocs dels seus límits i els marges dels seus condicionants respectius. I fins i tot s'ha acordat que serà, primer, la fotografia la que rastrege, a pler, els reductes de la realitat, que considere oportuns i eficients, sempre a la caça d'imatges, sempre apegant-se a la terra i a l'hàbitat vivencial superfície d’aquesta, marcat amb les empremtes de la mirada rastrejadora d'aquestes matèries i aquestes formes, d'aquestes estructures i colors, convertibles en espectacles immanents, en què prevalen les relacions entre els elements i els processos transformadors de caràcter natural, al principi.

Que es faça, doncs, la imatge. I la fotografia sap eficaçment aportar-la, complint la seva encomanada tasca iniciàtica. I ací comença, al seu torn, la labor pròpia de la pintura, en arrencar d'una imatge-base predeterminada fotogràficament, sobre la qual haurà d'actuar fragmentant-la, amb un esquinçament instintiu, en divisions determinades. Cadascuna d'aquestes, ocuparà un sector o fins i tot parts diverses de la superfície regular del suport. I és, llavors, quan l'actuació pictòrica s'inicia, desitjant ocupar creativament els buits deixats sobre la base de fusta, per establir –per fi i a càrrec seu- el repte del diàleg formal, de la trobada entre materials, per saturar les ruptures i les cicatrius, per a articular les fronteres i els mitjans enfrontats obertament en aquells espais cartogràfics. Mai millor dit. “Hic sunt leones”.

Hom diria que les imatges fotogràfiques esdevenen llevat invasor, decididament condicionant de tot el que es preanuncia entorn i vora seu, amb els seus esquinçaments i els seus límits, amb la seua riquesa visual i també les possibles equivocitats formals, estudiadament copresents. És ací on la mirada del pintor descobreix suggeriments i cerca pistes, on sondeja possibilitats i estableix pactes amb els escenaris de la visió. Es tracta d'un univers, minuciosament concebut, d'imatges sobre imatges, de juxtaposicions i enllaços, de contrastos i articulacions, de línies i masses, de cromatismes i associacions imaginàries, fins i tot d'equívocs i suggeriments de la percepció, directament esperonada.

Primer, aquesta poètica definida conjuntament, a força d'intercanvis i pactes, entre Eduard Ibañez i Pasqual Gomes, decidirà les seues estratègies constructives cercant les bases estrictament sintàctiques per al seu treball cicatritzador. Després ja seran així mateix temptades, complementàriament, les seues cerques respectives, per la semanticitat i les microrepresentacions dels àmbits visuals que es van il·luminant, en reciprocitat, amb summa paciència i no menor cautela mútua. Per fi, arribaran els desenllaços finals de tota aquella aposta -entre intencional i atzarosa, sempre-, d'on, al caient de la sorpresa sostinguda, entre els imperatius de la fotografia i de la pintura, naixeran -capaços d'aflorar justament i planament només en el seu moment crucial- els resultats estètics buscats, precisament emergint, de manera silenciosa i profunda, d'aquests discrets diàlegs entre matèries i d'aquestes radicals trobades entre formes.

Justament serà l'acció de la mirada receptora, constantment sorpresa, la que engegue el subtil joc interpretatiu davant aquestes obres enigmàtiques. Pintura i fotografia –juntes- podran apuntar cap a una naturalesa construïda, feta mar i riba, roca i paisatge, desert i terra, a través de l‘efectisme controlat dels elements concitats, a cavall entre els dos mitjans visuals. Serà, al cap i a la fi, la trobada complexa entre la llum i la matèria el que desencadene tota una fenomenologia d'actituds, percepcions, emotivitats i associacions plurals, activades en directe per l'espectador, prenent precisament com a base l'experiència engegada, gràcies a la trobada secreta entre l'acció fotogràfica i la incursió pictòrica.

Al capdavall, de la imatge fotogràfica inicial, captada selectivament de la realitat, arribem, en plenitud, a la imatge construïda –confabuladament- amb les fragmentacions integrades de la fotografia en la pintura i la seva mútua complementació, gràcies a un llenguatge diferenciat i constantment explorador. Sense discussió, es tracta d'imatges de les imatges, de les imatges, assumides en una cascada d’encreuaments, d'imbricacions i de referències mixtes. Tota una ostentació, doncs, de possibilitats feliçment trobades.

Romà de la Calle

President de la Reial Acadèmia de Belles Arts de Sant Carles

OBRES